Soliloquios

[Et poso un fragment de les conclusions del nostre treball a mitges*. Moltes gràcies!!!]

Les persones no som fets, som una història, un continu. Mai estem acabats. Som productes de la nostra història, un jo amb una sèrie de circumstàncies; tot allò que ens envolta, de manera immediata, però també de manera llunyana, passada o futura, física, històrica o espiritualment. Tal i com Ortega Gasset va dir, en paraules més concretes, “jo sóc jo i les meves circumstàncies.”

L’home segons Ortega, és el problema de la vida, i entén per vida quelcom concret, incomparable, únic: “la vida és allò individual”, és a dir, jo en el món; i aquest món no és pròpiament una cosa o una suma d’elles, sinó un escenari, perquè la vida és tragèdia o drama, allò que l’home fa i li passa amb les coses. Viure és tractar amb el món, dirigir-se a ell, actuar amb ell, ocupar-se d’ell. En altres termes, la realitat circumdant, “forma l’altra meitat de la meva persona”. **

És per això que, a l’incloure la història de vida en l’àmbit sanitari, al mostrar un mínim interès pel que la persona ha estat i és, la tractem de manera totalment holística i li mostrem el nostre respecte, disposició i interès, afavorint la relació terapèutica i el benestar del pacient. El tractem dins el seu propi context.
El pacient o qualsevol persona a qui fem una història de vida, se sent escoltat, comprès, respectat, interessant. Ens explica la seva vida i ens mostra el tresor que li han ofert anys i anys de vivències: l’experiència que només qui ha viscut i ha sabut aprendre de cada error o de cada encert pot aconseguir.

Són un exemple a seguir i ens poden ensenyar moltes coses, que potser no entenem ara mateix, sobretot nosaltres que som molt joves, “personetes” encara per formar, però que a la llarga, acabarem passant i superant.
A la vegada que t’expliquen, però, veus com es reafirmen amb el que són, com l’autoestima se’ls eleva. Senten nostàlgia pel que han estat, sobretot si estan en una situació crítica en quant a salut, dependència, dol, etc. Però sobretot, orgull.
I el que fa més gràcia, parlant de l’experiència que vaig tenir fa uns mesos treballant en un centre sociosanitari, és que, quan t’interesses pel seu passat, t’acaben desitjant tota la felicitat que ells han tingut. Recordo una iaieta que explicava amb llàgrimes als ulls lo feliç que havia estat amb el seu marit malgrat totes les complicacions que els havien sorgit i com l’enyorava no obstant portés més de vuit anys mort. I em desitjava la mateixa vida que havia tingut ella. No una millor, perquè ella considerava que la seva vida havia estat plena i satisfactòria, tenint en compte que portava sense moure’s del llit més de mig any.

* Si és a mitges… vol dir que compartirem nota?
** Text en cursiva tret de la Wikipedia

Lo echaba de menos, llegar a casa, encender la tenue luz del escritorio y sentirme transportado por la calidez familiar de la habitación, hacía tiempo que no sentía mi hogar. Este ambiente acaricia mis sentidos y trae consigo buenos recuerdos.

Doblo tu pijama y lo guardo en el cajón, para cuando vuelvas, para cuando pueda volver a abrazarte en la noche. En poco tiempo mi habitación se ha llenado de objetos que te pertenecen, el perfume es mi objeto preferido, lo destapo y al instante estás aquí.

Últimamente siento que soy yo, siento que me estoy librando de las cadenas que me atormentan y poco a poco me alejo del mundo que me hace daño, que me hace infeliz, para vivir. Tengo miedo de que solo sea algo pasajero, alegría y felicidad ahora que todo es favorable, sin embargo tengo la esperanza de que sea porque yo he cambiado.

Aviat fem un viatge. Avui he estat a punt de tallar-me el cabell, per “canviar”. Demà vaig a un concert i sortiré de la rutina. Dijous és l’últim dia de feina. La setmana que ve tindré una entrevista. En poques setmanes acabaré la universitat. Dintre d’un mes faré 20 anys. En unes quantes setmanes més tindré els exàmens. I després, començarà el meu estiu.

… i què equivocada estic!! El viatge, no és marxar d’aquí, ni fugir. El viatge és llevar-se cada dia. El viatge és fer i desfer les rutines, les obligacions. El viatge és veure’t i somriure. El viatge és trucar i rebre trucades. El viatge són 45 minuts de metro, però també 5. El viatge és superar cada dia les proves que et proposes o et proposen. Fer el cafè o el té amb l’amic de tota la vida.

M’encanta aquest viatge que és la vida, tant quan és dolç com amarg, com quan neva, plou, gela, brilla el sol o hi ha boira.
I el millor de tot és que comparteixo vehicle; ens alternem al volant, inflem les rodes quan cal, baixem la música si un dorm, parem si un dels dos es mareja… De manera que al final, se’t fa difícil veure què passaria si tornessis a conduir sola.
El camí és més agradable si ets amb mi. Té més sentit. És doble emoció, és doble interés, doble màgia.

M’encanta que siguem dos. Un mal equip de conductors; un perquè té por i l’altre perquè condueix de manera etílica, fent voltes sense parar. Un mal equip, sí, però que està aconseguint que tot vagi endavant, superant cada petit obstacle, cada petita diferència.
Perquè quan ens equivoquem de nota, som capaços de riure’ns de tot i tornar a començar.

M’encantes.

Referente a De llops i Caputxetes mi punto de vista es el siguiente:

Por naturaleza no somos ni buenos ni malos, creo que somos simplemente seres vivos y como tales perseguimos la supervivencia y la procreación a cualquier precio. Al menos esta es la norma básica que puedo observar en el resto de animales, sean especies sociales o no. Esta tendencia parece ser el pilar de la vida en la tierra y lleva millones de años funcionando.

No existe la maldad en la naturaleza porque es inútil gastar energías en putear al semejante si esto no va a representar un beneficio de cara a la supervivencia o a la procreación.

El hombre no es un caso tan extraño, las bases naturales son las mismas aunque la evolución nos ha dado unas ventajas respecto a otras especies, la inteligencia es nuestra habilidad más destacable. Con ella hemos conseguido grades logros, conseguimos comunicarnos, planificar proyectos, desarrollamos tecnología que nos facilita la vida,… pero curiosamente conceptualizamos el mundo, para que entre dentro de nuestra razón, cambiamos el mundo que nos rodea y lo hacemos humano en nuestro intelecto, intentamos hacerlo lógico, razonable y sin embargo luchamos en vano, creo que la vida siempre será irracional. Así que todas nuestras divagaciones nos llevan a tomar decisiones que no sabemos si son las correctas o no, cada cual hace lo que puede.

Nuestra habilidad principal también es nuestra cárcel, poco importa lo que esté bien o lo que esté mal, sería genial que todos fuéramos “buenos” porque así nos aseguraríamos una vida feliz y placentera, seríamos todos “buenos” si todos tuviéramos una vida feliz y placentera. Pero no es así.

En un dia com el d’avui va nèixer algú molt especial. Sense sang blava, aparentment. Però capaç de moure més muntanyes i més exèrcits dels que un gran rei ha pogut moure.

Per començar, i amb poqueta ajuda, va fer-me tal i com sóc, però molt més petiteta. Amb els seus mateixos ulls foscos, amb el mateix somriure, la mateixa expressió, un caràcter força semblant… Una petita imatge d’ella mateixa que no li està ni a l’alçada de la seva sabata.

Perquè tot el que sóc és gràcies a tu. Perquè sempre m’has recolzat. Perquè sempre m’has escoltat. Perquè sempre intentes que sigui millor persona. Perquè sempre hi ets. Perquè m’aguantes les mil i una. Perquè sempre m’animes a continuar lluitant encara que la batalla estigui perduda. Perquè m’estimes tal i com sóc. Perquè m’agradaria assemblar-me ni que fos una mica a tu.

Perquè et mereixes molt més del que tens.

Mama, moltes gràcies per tot, que és massa per poder ser expressat en paraules.
Perquè avui, el teu aniversari, no és un any més en va, sinó un any més d’experiències i vivències que t’emportes per davant.

T’estimo moltíssim.

Tot sovint em pregunto per què tu i jo. Per què jo i ella, o ell i tu, o ella i ell, o ell i ell, o aquell de més enllà amb la del seu costat; el per què de les nostres interaccions amb la resta de persones. Aristòtil, si no recordo malament, va ser el primer que va dir que l’ésser humà és social per naturalesa, és a dir, que ens necessitem els uns als altres, tenim la necessitat de companyia, com una estratègia de supervivència que ens ve a dir que sols som insignificants. I per això ens associem de manera no pactada però sí ben normativitzada i protocolitzada, depenent d’on hem tingut la sort o desgràcia d’haver estat mal o ben parits.

Si partim de què jo et necessito a tu (i em permeto la llibertat de dirigir-me a un “tu” totalment obert a qui estigui llegint el text, hagi entrat a qui per casualitat o de manera premeditada) i que tu em necessites a mi (encara m’acabo de permetre una llibertat molt més gran al pensar això de “tu”)… llavors no entenc per què el món està tan summament emmerdat, perquè hi ha tanta violència, tant terror, tanta deixalla espiritual, tant patiment innecessari. Per por als altres? Per enveja? Per ànsia de poder? No ho puc entendre, si en veritat l’únic que desitjo és poder estar amb tu i poder sobreviure.

Tornant als filòsofs, recordo que a Batxillerat en vàrem parlar així superficialment de dos que comentaven aquesta visió social de l’ésser humà, tots dos enfrontats. Per una banda, tenim a Rosseau, que diu que tots som bons per naturalesa, però és la societat qui ens fa així. Jo, realment, crec que som bons, que tots valem la pena (fins i tot la gent amb la que no connecto, no comparteixo idees o que em cauen malament… simplement, no hi ha feed-back, les respostes meves i seves són diferents, sense química… sense que sigui millor ni pitjor), però no em puc creure que sigui la societat qui ens fa així… Em sona a excusa barata, a justificació absurda. I és clar que la “societat” és present en moltes decisions que prenem, que és un component important, però no el bàsic. Perquè la base, som nosaltres mateixos, el que som, el que hem viscut, el que hem conegut, els qui ens envolten o han envoltat… i la mirada crítica amb la que ho acabem mirant tot.
Llavors, si no és culpa de la societat, de qui és? Nostra? Que no ens esforcem el suficient per fer que tot canviï cap a millor?

A no ser que pensem com Hobbes… i que pensem que directament som “dolents” per naturalesa i simplement fem un pacte per a poder sobreviure tots plegats. Una visió terrible, al meu veure, ja que partir de la base de que som nocius els uns pels altres a la vegada que necessaris em sembla contradictori…

No sé, potser ambdues teories no són tan contràries i es poden arribar a complementar. Segur que hi ha un munt de gent de saber i de coneixement que tenen les seves pròpies visions sobre tot plegat… La meva visió, pobreta, és tan ingènua, tan innocent, tan jove, tan immadura, … que necessita saber i aprendre moltíssimes coses més.

Tot i així, espero que tot el que hagi d’aprendre no acabi portant-me a pensar que sí, que som uns llops sense escrúpols que compartim la mateixa carronya.

Visió de Caputxeta? Segurament…

“A la mierda”, dirá, “no me pagan por pensar”, y no querrá complicarse la vida. Es lo bueno de la violencia; lo simplifica todo.

Querer ser algo más de lo que uno es, intentar vivir la vida de otros, ansiar el poder,… No conduce a nada, te convierte en nada.

Sólo el que es capaz de alegrarse con cada nuevo día, sólo el puede saborear cada sorbo de agua y cada bocanada de aire habrá comprendido lo que es la vida.

Lo sé desde hace tiempo pero aún no lo he aprendido.

Los árboles del bosque murmullan al compás de una brisa limpia y fresca, se oye el sonido de un riachuelo a lo lejos… La naturaleza siempre me ha ayudado a recordar, a reflexionar, me tranquiliza, me purifica.

Intento que la vida que me han intentado imponer sea una carcajada ante la verdadera y esencial, que es ni más ni menos la que uno quiera que sea. Sin embargo me he dejado absorber, no he podido escapar y me ha perjudicado, ha hecho que me convierta en una persona calculadora que no da un paso a no ser que sepa a ciencia cierta que no se trata de arenas movedizas, a no ser que sepa seguro que el nuevo paso será exitoso. Conductas erróneas que sólo puedo distinguir desde la distancia, desde el silencio, algo que sólo comprendo cuando me distancio, pero que desgraciadamente olvido cuando vuelvo a esa vida.

Espero que mis palabras te ayuden a comprender quien soy, te animen a ayudarme ha hacer mi vida, nuestra vida, a nuestra manera. Te amo, que para mi significa simplemente que pasaría una eternidad disfrutando de tu compañía porque es en ella en que me siento alguien, en que me siento a gusto, en que el proceso de la vida cobra sentido para mí.

Nunca me había sentido así, han habido otras personas, otros momentos, pero nunca antes como ahora, nunca nadie como tú.

Esta noche puedo tocarte, acariciar tu rostro instantes antes de acostarme, aunque tú no estés. Normalmente apareces como un milagro cargado de alegría en mi mente, fluyen los momentos en que nos volvemos majaras, reímos y hacemos el tonto sin parar, sonrío al recordarlos y me siento feliz porque consigo hacerte feliz aunque sólo sea en fragmentos de tiempo que se repiten únicamente en mi imaginación. Me gustaría ofrecértelos durante una eternidad, pero si no puede ser al menos puedo acariciarte y ofrecerte mi hombro cuando lo necesites.

Sonríe por favor, hazlo porque el sol brillará más, porque el mundo será un lugar menos siniestro si lo haces.

“No creo que el sufrimiento innecesario forje ninguna personalidad. No te hace una persona mejor, sino más amarga.”

Y es en estos momentos en que te das cuenta de la veracidad de esta cita, cuando empiezas a descubrir que empiezas a hacer reformas y se aproxima un cambio. ¿A mejor, a peor, a más amarga? Ya se verá…

En las experiencias de silencio, soledad y rechazo a todo y a todos, me encuentro a mi misma, desnuda, frágil, helada, rodeada de espejos que me enseñan hasta el más mínimo detalle de mi “yo”. Un “yo” confuso, asustado y escurridizo que desea ser un poco más o como mínimo sentirse así, creérselo.

Por eso quiere un cambio. Un final, un principio… y una espera. Larga, corta, dulce, amarga, … pero tiempo de espera igualmente: vacío, silencio, soledad.

MundoCruel: muchos
Mònica: 0