Soliloquios

Sé que és difícil. Sé que sóc difícil. I sé que tot se t’ajunta… I entenc que en molts moments et sentis en la foscor… i sentis que tot canvia, que no tens temps lliure, que la feina se’t va acumulant, que no tens soledat i, fins i tot, que has perdut el privilegi de la intimitat.

I ho entenc… perquè en certa manera, també em passa a mi, però sense sentir el pes de tantes responsabilitats com les que tu tens o sents a sobre.
M’agradaria ajudar-te en tot el que pugués i fer-t’ho més fàcil, però sovint, et complico encara més les coses… et dic que mai podrem ser una sola persona, que som diferents i moltes altres coses…
Però, al fi, he trobat el que buscava dir-te l’altre dia, quan parlàvem, tan calentets, al llit. Com sempre, manllevo les paraules dels altres perquè les meves són incompletes i mal expressades.
En aquest cas, són de la pel·lícula Fando y Lis que tant et va agradar, del final (no el final de tot, no vull espatllar-li la pel·lícula a ningú).

“Y cuando quise separarme de ella, me di cuenta que ya formábamos un solo cuerpo con dos cabezas.”

Sergi, no vull que em deixis mai, com a la pel·lícula, no vull deixar-te mai. Hi ha coses, que per molt que passi el temps, no poden canviar. I, nosaltres, per temps que passi, ens tindrem l’un a l’altre, d’una manera o d’altra. A Canalejas, a Gran de Sant Andreu, a Vallcarca o perduts enmig de la muntanya.

A tu t’agradaria recuperar els instants de serenitat per donar una mica de llum a aquesta foscor. A mi, m’agradaria ser la llum que t’iluminés quan et sents perdut. M’agradaria ser el teu far, no per marcar-te el camí a seguir, sinó per fer-t’ho tot més fàcil.

Però és difícil… sóc difícil… i moltes vegades t’ho faig tot més difícil. Sense volguer, però.