Soliloquios

Ara que estic en època d’exàmens, quan estic estressada o m’angoixo, tanco els ulls i començo a imaginar. I llavors em venen unes ganes enormes de que sigui estiu, de fer plans, l’interrail, de llegir llibres pendents, de visitar museus sense articket, de començar a planejar i escriure el nostre llibre (i saber que si ho fem, només ens quedarà plantar un arbre (que crec que ja ho he fet) i tenir un fill (uuuix, què lluny sona això!!!), de que cobris una pasta, em mantinguis i em portis cada dia a sopar a restaurants de luxe total, entre altres coses… : P

Ostres! Necessito que això s’acabi ja, i mira que encara no ha començat…!
Mentrestant, prome’t-me que farem viatgets, que no caurem a la rutina, que serà un estiu genial, que serà un juny assequible, que continuarem somiant… però sabent que els somnis es queden enrere al veure la realitat que ens envolta, que cada dia intentem crear…

Va, prome’t-m’ho, que necessito sentir que juny és només un tràmit i que la vida continua, més enllà de suspesos o aprovats…