Soliloquios

[Et poso un fragment de les conclusions del nostre treball a mitges*. Moltes gràcies!!!]

Les persones no som fets, som una història, un continu. Mai estem acabats. Som productes de la nostra història, un jo amb una sèrie de circumstàncies; tot allò que ens envolta, de manera immediata, però també de manera llunyana, passada o futura, física, històrica o espiritualment. Tal i com Ortega Gasset va dir, en paraules més concretes, “jo sóc jo i les meves circumstàncies.”

L’home segons Ortega, és el problema de la vida, i entén per vida quelcom concret, incomparable, únic: “la vida és allò individual”, és a dir, jo en el món; i aquest món no és pròpiament una cosa o una suma d’elles, sinó un escenari, perquè la vida és tragèdia o drama, allò que l’home fa i li passa amb les coses. Viure és tractar amb el món, dirigir-se a ell, actuar amb ell, ocupar-se d’ell. En altres termes, la realitat circumdant, “forma l’altra meitat de la meva persona”. **

És per això que, a l’incloure la història de vida en l’àmbit sanitari, al mostrar un mínim interès pel que la persona ha estat i és, la tractem de manera totalment holística i li mostrem el nostre respecte, disposició i interès, afavorint la relació terapèutica i el benestar del pacient. El tractem dins el seu propi context.
El pacient o qualsevol persona a qui fem una història de vida, se sent escoltat, comprès, respectat, interessant. Ens explica la seva vida i ens mostra el tresor que li han ofert anys i anys de vivències: l’experiència que només qui ha viscut i ha sabut aprendre de cada error o de cada encert pot aconseguir.

Són un exemple a seguir i ens poden ensenyar moltes coses, que potser no entenem ara mateix, sobretot nosaltres que som molt joves, “personetes” encara per formar, però que a la llarga, acabarem passant i superant.
A la vegada que t’expliquen, però, veus com es reafirmen amb el que són, com l’autoestima se’ls eleva. Senten nostàlgia pel que han estat, sobretot si estan en una situació crítica en quant a salut, dependència, dol, etc. Però sobretot, orgull.
I el que fa més gràcia, parlant de l’experiència que vaig tenir fa uns mesos treballant en un centre sociosanitari, és que, quan t’interesses pel seu passat, t’acaben desitjant tota la felicitat que ells han tingut. Recordo una iaieta que explicava amb llàgrimes als ulls lo feliç que havia estat amb el seu marit malgrat totes les complicacions que els havien sorgit i com l’enyorava no obstant portés més de vuit anys mort. I em desitjava la mateixa vida que havia tingut ella. No una millor, perquè ella considerava que la seva vida havia estat plena i satisfactòria, tenint en compte que portava sense moure’s del llit més de mig any.

* Si és a mitges… vol dir que compartirem nota?
** Text en cursiva tret de la Wikipedia