Soliloquios

Aviat fem un viatge. Avui he estat a punt de tallar-me el cabell, per “canviar”. Demà vaig a un concert i sortiré de la rutina. Dijous és l’últim dia de feina. La setmana que ve tindré una entrevista. En poques setmanes acabaré la universitat. Dintre d’un mes faré 20 anys. En unes quantes setmanes més tindré els exàmens. I després, començarà el meu estiu.

… i què equivocada estic!! El viatge, no és marxar d’aquí, ni fugir. El viatge és llevar-se cada dia. El viatge és fer i desfer les rutines, les obligacions. El viatge és veure’t i somriure. El viatge és trucar i rebre trucades. El viatge són 45 minuts de metro, però també 5. El viatge és superar cada dia les proves que et proposes o et proposen. Fer el cafè o el té amb l’amic de tota la vida.

M’encanta aquest viatge que és la vida, tant quan és dolç com amarg, com quan neva, plou, gela, brilla el sol o hi ha boira.
I el millor de tot és que comparteixo vehicle; ens alternem al volant, inflem les rodes quan cal, baixem la música si un dorm, parem si un dels dos es mareja… De manera que al final, se’t fa difícil veure què passaria si tornessis a conduir sola.
El camí és més agradable si ets amb mi. Té més sentit. És doble emoció, és doble interés, doble màgia.

M’encanta que siguem dos. Un mal equip de conductors; un perquè té por i l’altre perquè condueix de manera etílica, fent voltes sense parar. Un mal equip, sí, però que està aconseguint que tot vagi endavant, superant cada petit obstacle, cada petita diferència.
Perquè quan ens equivoquem de nota, som capaços de riure’ns de tot i tornar a començar.

M’encantes.