Soliloquios

Tot sovint em pregunto per què tu i jo. Per què jo i ella, o ell i tu, o ella i ell, o ell i ell, o aquell de més enllà amb la del seu costat; el per què de les nostres interaccions amb la resta de persones. Aristòtil, si no recordo malament, va ser el primer que va dir que l’ésser humà és social per naturalesa, és a dir, que ens necessitem els uns als altres, tenim la necessitat de companyia, com una estratègia de supervivència que ens ve a dir que sols som insignificants. I per això ens associem de manera no pactada però sí ben normativitzada i protocolitzada, depenent d’on hem tingut la sort o desgràcia d’haver estat mal o ben parits.

Si partim de què jo et necessito a tu (i em permeto la llibertat de dirigir-me a un “tu” totalment obert a qui estigui llegint el text, hagi entrat a qui per casualitat o de manera premeditada) i que tu em necessites a mi (encara m’acabo de permetre una llibertat molt més gran al pensar això de “tu”)… llavors no entenc per què el món està tan summament emmerdat, perquè hi ha tanta violència, tant terror, tanta deixalla espiritual, tant patiment innecessari. Per por als altres? Per enveja? Per ànsia de poder? No ho puc entendre, si en veritat l’únic que desitjo és poder estar amb tu i poder sobreviure.

Tornant als filòsofs, recordo que a Batxillerat en vàrem parlar així superficialment de dos que comentaven aquesta visió social de l’ésser humà, tots dos enfrontats. Per una banda, tenim a Rosseau, que diu que tots som bons per naturalesa, però és la societat qui ens fa així. Jo, realment, crec que som bons, que tots valem la pena (fins i tot la gent amb la que no connecto, no comparteixo idees o que em cauen malament… simplement, no hi ha feed-back, les respostes meves i seves són diferents, sense química… sense que sigui millor ni pitjor), però no em puc creure que sigui la societat qui ens fa així… Em sona a excusa barata, a justificació absurda. I és clar que la “societat” és present en moltes decisions que prenem, que és un component important, però no el bàsic. Perquè la base, som nosaltres mateixos, el que som, el que hem viscut, el que hem conegut, els qui ens envolten o han envoltat… i la mirada crítica amb la que ho acabem mirant tot.
Llavors, si no és culpa de la societat, de qui és? Nostra? Que no ens esforcem el suficient per fer que tot canviï cap a millor?

A no ser que pensem com Hobbes… i que pensem que directament som “dolents” per naturalesa i simplement fem un pacte per a poder sobreviure tots plegats. Una visió terrible, al meu veure, ja que partir de la base de que som nocius els uns pels altres a la vegada que necessaris em sembla contradictori…

No sé, potser ambdues teories no són tan contràries i es poden arribar a complementar. Segur que hi ha un munt de gent de saber i de coneixement que tenen les seves pròpies visions sobre tot plegat… La meva visió, pobreta, és tan ingènua, tan innocent, tan jove, tan immadura, … que necessita saber i aprendre moltíssimes coses més.

Tot i així, espero que tot el que hagi d’aprendre no acabi portant-me a pensar que sí, que som uns llops sense escrúpols que compartim la mateixa carronya.

Visió de Caputxeta? Segurament…

“A la mierda”, dirá, “no me pagan por pensar”, y no querrá complicarse la vida. Es lo bueno de la violencia; lo simplifica todo.