Soliloquios

“Tot era diferent. Àdhuc el temps, el fred i la calor de l’hivern i de l’estiu eren, ho podem creure, d’una altra mena. El dia de resplendor amorosa estava tan clarament separat de la nit com la terra de la mar. Les postes de sol eren més vermelles i més intenses; les matinades eren més blanques i més aurorals. No en sabien res de les nostres mitges clarors crepusculars ni de les nostres entrellums dilatades. La pluja queia amb vehemència o no plovia en absolut. El sol enlluernava o hi havia fosca. Traslladant axò, com tenen per costum, a les regions espirituals, els poetes cantaven bellament com es marcien les roses i queien els pètals. El moment és breu, cantaven, el moment ha passat; ara ha arribat una llarga nit perquè tothom dormi. Car no els pertocava utilitzar els artificis de l’umbracle o l’hivernacle per prolongar aquells clavells i aquelles roses. Les músties complicacions i ambigüitats de la nostra època, amb més matissos i vacil·lacions, els eren desconegudes. La violència ho era tot. La flor floria i es marcia. El sol sortia i es ponia. L’amant estimava i se n’anava. I allò que els poetes deien amb rima, els joves ho feien a la pràctica.”

Orlando. Virginia Woolf

.

(c02’s photos)